El parany del discurs independentista al rescat d’en Rajoy

Versión en castellano

Artur Mas va afirmar al Parlament de Catalunya el 2 de setembre, en una compareixença forçada pel escorcoll a la seu del seu partit, el següent en resposta a en Joan Herrera (font):

"Senyor Herrera, el diumenge 27S a la nit, es comptarà  'sí' i 'no', i la seva candidatura serà comptada com a ‘no’ i serà la festa dels Aznar i Rajoy. I ja sé que vostè no en té res a veure amb ells, però això serà així”

Avui, a la sessió d’investidura, quan ha fet recompte del vot a les eleccions del 27 de setembre, ha sentenciat que hi ha vots del sí, del no... i una tercera categoria nova que ell mai havia mencionat i que surt ara ja amb els resultats sobre la taula, quan la suma dels vots de Junts pel Sí i la CUP és evident que es queda per sota del 50%. Així, arrancona els vots de Catalunya Sí que es Pot i aquesta relectura dels resultats, en funció dels seus propis interessos ja li fa quadrar, amb una feblesa gegantina, els números del seu plebiscit, amb els quals en tenen prou per engegar el seu procés.

Al costat independentista del parlament (trista divisió imposada a la cambra catalana) a cap veu li trontolla o fa un mínim exercici de coherència democràtica, tan esbombada per atacar a la resta de les esquerres, per adonar-se de la impostura brutal que suposa aquest canvi per a la societat i de l’oportunisme que amaga així com de les conseqüències que pot portar, no tan sols per la manca de legitimitat sense majoria de vots i la pobra credibilitat democràtica per als propis representants, sinó perquè s’accentuarà amb total certesa una fractura social a Catalunya que ja mostren els estudis sociològics dels últims mesos, amb mitja Catalunya políticament d'esquena a l'altra mitja. I viceversa.

Això, a més a més, es produeix en un moment molt singular. L’efecte més immediat que ha tingut aquesta declaració del Parlament ha estat la reacció exageradament teatralitzada per la dreta mediàtica i parlamentària, que ha rebut de l’independentisme un baló d’oxigen inigualable: la capacitat de centrar el discurs en la qüestió nacional, lluny dels escàndols que ha arrossegat al llarg de tota la legislatura el Partido Popular i ofeguen les seves expectatives electorals.

De manera conscient i premeditada els partits independentistes fan d’eina del reaccionarisme per a dirigir el discurs polític lluny de la corrupció i la gestió antisocial durant aquesta legislatura, obrint espai per a un debat sobre identitats i nacionalismes que tant beneficia al PP i allunya tota possibilitat de canvi real a les eleccions. Fent bo el ‘quan pitjor millor’, l’independentisme dóna ales a l’immobilisme per a mantenir el recurs de “l’Espanya que no vol canviar”, perquè prioritza ajudar a liquidar l’esquerra per sobre de col·laborar en un canvi real de la situació.